Una noia N.O.R.M.A.L., d’Anna Manso

Ser la petita està sobrevalorat. La gent parla per parlar. Parla sense saber el pa que s’hi dona, tothom creu que la més jove de casa és la mimada, la consentida, l’aviciada… I un rave! Potser al segle passat era diferent, però al segle vint-i-u la situació està fumuda. Ser la petita és una autèntica desgràcia i la Ru n’està tan convençuda que es tatuaria la frase al cul. Però té prohibit fer-se tatuatges perquè «només» té quinze anys; a més, tot i que va en contra de la moda, li fa mandra patir, ni que sigui una estona, per pintar-se la pell.

La Ru és del morro fort i s’enrabia sovint. Quan ho fa prem fort els ulls, durant dos segons deixa de respirar i envermelleix, i els seus dos germans grans es peten de riure i exclamen a cor un «bum!» que la fa enrabiar encara més.

Ser la petita, tenir quinze anys i dos germans de dinou i disset és una feina dura. Sí. Ja sap que hi ha feines més dures, com la de miner, o la de cobradora de peatge d’autopista, però la seva situació és d’allò més galdosa. Perquè als dos germans (germans «masculins», no s’oblida de recalcar la Ru) s’hi han de sumar un pare maniàtic i una mare xerraire compulsiva.

Cansada i empipada de tota la seva família, les manies del seu pare no la deixen respirar. Ni tan sols pot anar descalça per casa, maquillar-se o pintar-se les ungles. Per altra banda, la seva mare no ajuda a millorar la situació, parla pels descosits, però mai no diu res d’important, no fa més que repetir sempre el mateix. La tensió d’aquella casa no para d’augmentar, les picabaralles pugen de to, i sembla que tots ells estiguin en contra de la Ru. 

Quinze anys en aquesta casa, han convertit a la Ru en una nena amb caràcter, i a causa de l’adolescència, una noia que s’altera molt ràpidament. Just ara comença a defensar la seva posició. No es queda callada quan algú li apuja el to. Sap que ha de prendre una decisió i posar remei a tots els seus problemes. 

Una tarda d’estiu, de mica en mica tota la família ha anat marxant, i la Ru s’ha quedat sola a casa. Comença a rumiar una manera de revelar-se, i donar-los als seus pares una lliçó, tot i que no ho fa per ells, sinó per ella mateixa. De sobte, el seu cap s’il·lumina quan veu les claus de la moto del seu germà a la taula del menjador. Ràpidament prepara una petita bossa amb el que més necessita, i decideix marxar de casa. 

Des de petita, la Ru ha tingut una gran passió per les motos, i va trobar el moment perfecte per fer allò que sempre havia somiat. Va pujar al damunt de la moto i la va engegar. En sentir el soroll del motor revolucionant-se va percebre la llibertat. Sabia perfectament on es dirigia. Al cap de quinze minuts hi va arribar, es va detenir a la porta i, més decidida que mai, va entrar-hi. Una llarga estona després, i amb dues trucades perdudes de la seva mare, la Ru va sortir d’allà. Ho havia fet, ara tenia un tatuatge, i per molt que els seus pares la renyessin, no se’n penediria mai, ja que havia sentit allò que sempre havia buscat, tranquil·litat.

Continuarà